• 1

Àngel Fabregat, del talent als somnis

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fa un temps que l’Àngel Fabregat (Amposta, 1996) viu fora de casa. Des de que va decidir que el camí als seus somnis passaven per Madrid i el Centre d’Alt Rendiment. Allí, estudia, entrena i agafa els vols que l’apropen al que més l’agrada: la competició. De fet, parlar amb ell per concertar una entrevista es contacta-lo a través WhatsApp i que ens contesti des d’Itàlia, on porta dies formant part d’una de les habituals concentracions de l’equip nacional.

Aquest jove ampostí va endinsar-se al món de l’esgrima quan tenia 5 anys. No va ser una decisió pròpia, ni molt menys. Els seus pares, sabent l’important que és educar a través dels valors de l’esport, van creure necessari apuntar-lo a una activitat extraescolar. Llavors, van pensar en el fill d’un dels seus amics, que practicava esgrima. I van apuntar a l’Àngel, que va començar a entrenar-se sense saber ben bé on s’estava endinsant però que aviat va descobrir un món que li ha canviat la vida.

Allí, als entrenaments del poble, va fer amics, va passar-s’ho d’allò més bé i va descobrir que li encantava competir. Va ser llavors quan va decidir incrementar les seves hores d’entrenament. I, anys més tard, aquesta dedicació ha tingut els seus fruits. No només perquè ara viu a un Centre d’Alt Rendiment i forma part de la selecció espanyola. Si no també pels trofeus que ha deixat pel camí.

Amb tan sols 22 anys es campió d’Espanya en diverses categories, entre elles les d’absolut individual i per equips. I ha sabut aprofitar com ningú la finestra mundial que li ha ofert l’esgrima. Després de disputar diverses competicions internacionals, es subcampió mundial júnior, tercer classificat d’Europa de la mateixa categoria i subcampió continental sub-23 per equips. A nivell individual, ha arribat a diverses finals a 8 de copes i campionats del món i d’Europa. I té en la Copa del Món de Colmar la seva màxima fita, una plata mundial.

Ara, des d’Itàlia s’entrena amb la intenció de fer un bon paper a les copes del món sènior i poder classificar-se per als propers campionats mundials i d’Europa. Pensa a curt termini perquè el llarg no l’interessa, prefereix anar temporada a temporada, any a any. Això sí, mentre estudia INEF somia, com tot esportista, en tirar en uns Jocs Olímpics. I Tokio està al tocar.

Bàrbara Ojeda, quan la passió pot amb tot

Porta tres mesos fora de casa però al SAM grans i petits la reben com sempre, amb un somriure de boca orella. Es sent estimada, fins i tot ara en la distància. I no és per a menys, ja que les instal·lacions de Reina Elisenda han estat sempre la seva segona casa. Per això, tot i marxar a Itàlia per créixer com a esportista ella ja pensa en el futur: “M’encantaria tornar i dedicar-me a entrenar als més petits del club”. Parlem de Bàrbara Ojeda, esgrimista catalana afincada a Pisa en busca d’una nova experiència esportiva.

Va endisar-se al món de l’esgrima gràcies als seus pares. De ben petita intentava imitar-los mentre entrenaven. Fins que les tardes d’assalt van deixar de ser un joc per convertir-se en una realitat. Des de llavors va començar a entrenar dur i  l’esforç va tindre la seva recompensa. Va quedar segona d’Espanya en diverses ocasiones i no es va rendir mai. Fruit d’aquesta inconformitat, l’any 2014 va pujar a l’esglaó més alt del podi espanyol. Va ser la seva fita més important, i la recorda amb il·lusió. Però com a bona esportista viu del present, i dels somnis del futur.

Aquesta és una de les raons per les quals ha marxat a Itàlia. Vol créixer com a esgrimista i creu que no hi ha millor lloc per això que en un dels països punters. Ha marxat per viure l’experiència, per poder millorar la seva tècnica i amb la il.lusió de ser triada per representar Espanya al proper preolímpic. Tanmateix, té clar que viure de l’esgrima es pràcticament impossible, per això s’ha traslladat a Pisa amb un treball sota el braç.

“Fa any i mig vaig començar a treballar a Barcelona com a enginyera electrònica. Però l’idea de marxat a Itàlia venia d’abans. Per això, quan l’entrenador d’allí em va dir que anés vaig parlar amb la meva empresa i ells em van donar la possibilitat de treballar mitja jornada a distància. I això fa, entrena matí i tarda, i fins i tot algun cap de setmana. I encara li sobra temps per treballar, viatjar a les competicions i fer vida social. “Si alguna cosa he guanyat aquests anys és flexibilitat horària”, assegura.

Està molt mes tranquil·la que l’any passat, ja que treballant mitja jornada té més temps per a l’esgrima. Precisament temps és el que creu que necessita per adaptar-se a la nova forma de fer que està aprenent a terres italianes. “Només he vist als esgrimistes de Pisa, però m’ha impressionat l’alt ritme d’entrenament, tothom va a mort i n’hi ha que s’enfada si perd un assalt al propi entrenament”. A nivell personal, es sent  molt ben acollida, feliç i  amb la voluntat de fer créixer la seva esgrima. “M’estan fent canviar moltes coses de la meva tècnica i és el que més m’està costant”. Tot i així, no canviaria res per l’experiència que està vivint.

 

La Federació Catalana, contra el dopatge

El dopatge es una de les principals lacres de l’esport. Per això la federació catalana d’esgrima ha decidit formar part d’un projecte europeu que lluita per posar-li fi a partir de l’educació.

Al projecte hi participa la federació italiana de karate, dues associacions esportives d’Itàlia que col·laboren amb la Creu Roja i una organització francesa.

Entre totes estan dissenyant un programa que té com a objectiu establir un model per combatre el dòping a mode d’article acadèmic. Aquest ha de servir per a que escoles, entrenadors, pares i esportistes tinguin coneixement de tot el que comporta el dòping i sàpiguen diferenciar les substàncies legals de les il·legals.

Per això, s’han dut a terme diverses reunions on cadascuna de les organitzacions participants ha dit la seva amb la voluntat de trobar un nexe d’unió que permeti aplicar el resultat del projecte a tots tres països. Fins al moment, s’ha creat una enquesteta que pretén saber a qui fan mes cas els atletes d’alt nivell. Si a les famílies, al president, a l’entrenador, a desconeguts o agrupacions com la Creu Roja. Els resultats de la mateixa serviran per redactar l’article final.

 

Mònica Jiménez i Pepe Serrahima, nous campions dels Màsters de Catalunya de Sabre

La temporada continua avançant. Aquest cap de setmana el Club d’Esgrima SAM va organitzar els Màsters de Catalunya de Sabre masculí i femení. La competició es va dur a terme el diumenge 7 d’octubre a la Plaça de Sarrià i ens va deixar dos nous campions de la categoria: la Mònica Jiménez i el Pepe Serrahima (ambdós del SAM).

Per proclamar-se campions del Màster de Catalunya de Sabre i col·locar-se líders del rànquing, tant la Mónica com en Pepe van a ver de superar un llarg i ajustat camí. La Mónica ho va tindre una mica més fàcil, ja que la seva rival a semifinals va abandonar. Tot i així, a la final es va trobar una Anna Escoda (SAM) que no li va ficar les coses gens fàcils. De fet, el darrer combat de la competició es va saldar amb un ajustat 15/14 favorable a la Mònica.

En categoria masculina el Pepe Serrahima va haver de superar als quarts de final al Rogelio Caballero (EHB) per 15/5 i al Marc Andreu (SAM) a semifinals per 15/13 per trobar-se al Lucas Casanova (SAM) a la gran final i guanyar-lo per 15/12.

Classificació final femenina

  1. Mònica Jiménez (SAM)

  2. Anna Escoda (SAM)

  3. Blanca García (SAM)

  4. María Castaño (SAM)

  5. Jeanne Frebault (SAM)

Classificació final masculina

  1. Pepe Serrahima (SAM)

  2. Lucas Casanova (SAM)

  3. Marc Andreu (SAM)

  4. Fran Arellano (SAM)

  5. Óscar Castillo (EHB)

  6. Rogelio Caballero (EHB)

  7. Pablo Roser (SAM)

  8. Diego Baird (LUDLOW)

 

Bon inici de temporada per als esgrimistes catalans

La temporada 2018-19 ja está en marxa. I de quina manera. En només un mes ja hem pogut viure diverses competició d’àmbit autonòmic, nacional i internacional. A nivell català, el Màster d’Espasa masculina disputat en el marc de l’Arnold Classic Europe ens va deixar al Marius Alvarado com a guanyador.

Però això no va ser tot. A nivell nacional, el passat cap de setmana es van celebrar diversos tornejos de categories júnior en totes les modalitats, tant individuals com per equips. En aquests, van participar 71 joves catalans: 41 a espasa, 13 a floret i 17 a sable. I ho van fer amb grans resultats. Perquè en una competició com aquesta, que es clasificatòria per al Campionat d’Espanya i que serveix per assolir places per als Campionats d’Europa i del món, els catalans van tornar amb dues medalles d’argent (dels sablistes Cèlia Martínez i Nil Vallhonrat) i quatre finalistes (Gerard Gonell a espasa, Erik Fernández i Rogelio Caballero a Floret i Gerard Molinero a sable).

En les proves per equips destaca la segona posició del conjunt d’espasa masculina d’Amposta, la del sable del SAM i la de floret del club d’Esgrima Jaume Viladoms. Amb aquests resultats, tots tres equips continuen en una bona posició per aconseguir la classificació per al Campionat d’Espanya per equips, que es decidirà després de les segones jornades del novembre.

A nivell internacional cal destacar el cinquè lloc de la jove Jeanne Frebault, francesa afincada a Barcelona, al Satelit Absolut de Plovdiv.