• 1

Oriol Farré i Roger García-Alzorriz, dos trajectòries asimètriques

Són totalment diferents. La personalitat d’un no té a veure amb la de l’altre. Molt menys l’arma emprada per enlluernar el món de l’esgrima. Però ja fa temps que les seves vides semblen estar destinades a creuar-se, dins i fora de les pistes. Oriol Farré (Barcelona 1998)i Roger García-Alzorriz (Barcelona, 1997) entaulen una conversa creuada després de proclamar-se campions d’Espanya universitaris. El primer estudia Ciències Biomèdiques a la UAB mentre segueix entrenant i competint. El segon, ultima els seu grau en enginyeria de tecnologies i serveis de la telecomunicació.

Perquè i quan decidiu començar a practicar esgrima?

Oriol: Jo vaig començar a fer-ne quan tenia 10 anys perquè el meu cosí gran, l’Adrià Serra en feia i jo, que volia practicar algun esport, no sabia quin. Per això, després de veure’l a ell, vaig decidir apuntar-me a l’Esgrima Hongaresa de Badalona (EHB), que en aquell moment tenia la sala en un poliesportiu just davant de casa meva. 

Roger: Doncs jo realment no sé perquè vaig començar a fer esgrima però era un esport que m’agradava i un dia, a la festa major de Sarrià, vaig veure una exhibició que organitzava el SAM i vaig acostar-me a provar-ho. I, a base d’insistir, els meus pares em van acabar apuntant. Llavors tenia 11 anys i encara no he parat.

Vau començar gairebé amb la mateixa edat però la vostra trajectòria ha estat molt diferent. Com la resumiríeu, amb què us quedeu de tot aquest temps?

Oriol: Al principi jo vaig començar participant a competicions de club i a nivell català però quan tenia 14 anys vaig donar el salt a les nacionals. Va ser en el segon any de la categoria júnior (20 anys) quan vaig començar a participar en alguna copa del món.  Quan vaig començar el batxillerat em va sorgir l’opció d’anar al CAR de Sant Cugat, on vaig estar els dos anys de batxillerat i el primer d’universitat. Aquella és l’època en la que més he entrenat, ho feia cada mati i gairebé cada tarda, un ritme que es va reduir quan vaig abandonar el centre. Si hagués de destacar alguna de les medalles que he assolit em quedaria amb la primera que vaig aconseguir en un campionat d’Espanya individual pel calor emocional que té aquell resultat. Va ser el bronze que em vaig penjar l’últim any de cadet. Després, el bronze aconseguit la temporada passada al campionat d’Espanya sots-23 també és especial perquè em va obrir les portes del campionat d’Europa disputat a Yerevan (Armènia), on vaig quedar en novena posició per equips. I, sens dubte  l’or aconseguí recentment al campionat d’Espanya universitari.

Roger: La meva vida a l’esgrima va canviar quan portava 3-4 mesos entrenant. Llavors, vaig guanyar la primera Lliga catalana i el meu metre Eddy Manucu em va dir que canvies els dies d’entrenament per millorar. Li vaig fer cas i vaig anar creixement fins entrar a la Blume. Aquell any (2012) el guardo amb especial record ja que, entre d’altres objectius, vaig guanyar el campionat d’Espanya M15 individual i el SAM va guanyar la Copa del Rei, en la que vaig poder ajudar participant en tots els campionats d’Espanya per equips (M15, cadet, junior i absolut). A més, vaig finalitzar 12è en una prova internacional cadet a Viena. Estant al CAR vaig quedar tercer als campionats del Mediterrani Junior i  11è d’Europa per equips. Ara, compaginant esport i universitat he pogut quedar sots-campió d’Espanya sènior i tercer al trofeu internacional Sabadell sots-23. A més, aquest any m’he col·locat novè del rànking europeu sot-s23 i he guanyat el campionat d’Espanya universitari.

Del que es desprèn de les vostres paraules i veient que teniu una trajectòria diferent però asimètrica en el temps, entenc que us coneixeu.

Oriol: I tant, ens vam conèixer a les nostres respectives etapes al CAR, on vam coincidir i vam establir una bona amistat.

Roger: Ens coneixem força bé! Com diu l’Oriol, vam coincidir uns anys al CAR i vam crear una relació bastant estreta que encara perdura.

Heu compartit entrenaments i/o competicions?

Oriol: Si, quan entrenàvem al CAR fèiem els entrenaments físics i de natació dels dilluns junts amb el mestre Eddy Manucu. A més, hem fet uns quants viatges junts als campionats d’Espanya.

Roger: Hem compartit tots aquells entrenaments comuns al CAR de les dues armes com la preparació física (natació, atletisme i gimnàs) i algun desplaçament. 

Després de compartir tant, com us definiríeu l’un a l’altre?

Oriol: En Roger és un fora de sèrie, té molt talent per aquest esport i és capaç de destacar no només en floret sinó també quan ha tirat en competicions d’espasa. A més, és una gran persona i té un sentit de l’humor molt semblant al meu, amb la qual cosa sempre es divertit passar una estona junts.

Roger: L’Oriol és un noi molt trempat amb qui saps que sempre t’ho passaràs molt bé. Un jove intel·ligent i hàbil que ho dona tot a la pista. Molt respectuós amb l’adversari i amb un gran talent.

Us canviaríeu l’arma mútuament?

Oriol: Podríem provar-ho algun dia. De fet, em sembla recordar que hem tirat un assalt de sabre i algun dia també algun de floret. Va ser divertit.

Roger: Molt em temo que em quedo amb el floret però si que és veritat que els dos hem provat i tirat les altres armes i ens ho hem passat molt bé. Cada arma té la seva gràcia i val la pena provar-les totes.

Parlem dels Campionats Universitaris, quina ha estat la vostra trajectòria?

Oriol (UAB): Jo he participat als tres últims campionats d’Espanya. Als dos primers vaig aconseguir la medalla de bronze i aquest any, després de quatre assalts d’eliminatòria directa, em vaig proclamar campió d’Espanya universitari guanyant a la final a un tirador de gran nivell com és l’Andrés Hernández del CEM de Madrid.

Roger (UPC): En el meu cas he participat en un total de tres campionats d’Espanya. En el primer vaig quedar tercer al no poder vèncer per un ajustat 15 a 14 a Guillermo Delbergue. Dos anys més tard vaig quedar sots-campió i finalment aquest any m’he penjat l’or.

Com va sorgir la possibilitat de disputar uns campionats universitaris?

Oriol: El primer any d’universitat vaig anar a parlar amb el servei d’esports per poder-hi participar. Els dos anys següents, com ja em coneixien, no va ser gaire complicat el tràmit.

Roger: La universitat es va posar en contacte amb mi ja que formo part del programa d’esports de la UPC, un programa destinat a ajudar als esportistes que estudien i competeixen a alt nivell. És un servei molt proper a tu i ja ens coneixem entre tots.

Què us deien els companys quan els explicàveu que disputaríeu aquests campionats d’esgrima?

Oriol: Els meus companys ja sabien que jo feia esgrima, primer de tot perquè a primer compaginava el CAR amb la universitat i portava la saca cada dia a classe, i segon perquè les meves xarxes socials ho denoten. Molts d’ells em van desitjar sort el dia abans de la competició. Aquell dia tenia un examen i després ja partia directament cap a València per disputar el dissabte el campionat.

Roger: Sóc una persona reservada i just abans d’agafar el tren cap a València vaig tenir un examen així que amb tanta feina poc vaig dir de la competició. Això si, en tornar em van felicitar per la medalla obtinguda.

Per acabar, definíeu-me l’esgrima amb poques paraules.

Oriol: Tècnica, rapidesa i intel·ligència. És un esport molt complet i per arribar lluny has de complir els tres requisits que acabo de mencionar, has de saber fer molt bé tots els moviments, has de pensar molt i anticipar-te a la decisió del rival, i ser ràpid en el moment d’executar cada acció.

Roger: Joc d’engany i estratègia. Has d’anar un pas per davant que el teu adversari. Com be diu l’Oriol, cal rapidesa i agilitat tant física com mental, tècnica per ser mes eficient i l’observació i anàlisi per dominar el teu adversari.