Va provar tots els esports possibles però cap li convencia, fins que l’esgrima es va topar en el seu camí. “Per mi l’esgrima tenia alguna cosa que em suscitava més interès que la resta d’activitats. Tenia la part física però també la part d’enganyar a l’altre, de ser més intel·ligent”. Eugeni Gavaldà (Amposta, 1996) va iniciar-se en el nostre esport gràcies a Fidel i des de llavors no s’ha aturat.
Aviat, al 2009, va començar a entrenar-se al centre d’alta tecnificació d’Amposta i amb 18 anys va fer el salt a Madrid, des d’on apunta a les olimpíades amb força mentre estudia enginyeria de telecomunicacions. L’oportunitat li va arribar en el millor moment, en un punt “on volia deixar-ho per falta de ganes” i va canviar el seu dia a dia fins al punt que ara no sabria viure sense la seva intensa rutina.
El seu dia comença a les 7 del matí, a les 8 ja està entrenant, o estudiant, depenent de la jornada. D’11h a 13h disposa d’un segon entrenament si s’ha perdut el primer per estudis i a les 17h hi torna després de dinar, reposar i fer tot allò necessari per seguir traient-se la carrera sense dificultat. Els estudis són importants per ell ja que és conscient de que “l’esgrima no és un esport com el futbol que t’assegura la jubilació” però no oblida que està en els millors anys per créixer i s’ho pren amb calma mentre apunta a la seva millora per assolir el seu principal objectiu a llarg termini, uns Jocs Olímpics.
“Potser algun dia vaig poder pensar que seria Tokio 2020 però ara ho veig impossible per això miraré cap a Paris 2024 o fins i tot 2028”, explica quan se li pregunta per les possibilitats de veure’l aviat a la delegació olímpica. En quant al moment idoni recorda que l’esport “és com quan fas un examen, quan en fas molts acabes aprovant-los. Aquí, quan et veus capaç de fer final de vuit o medalles en gairebé tots els campionats ja saps que estàs dalt de tot”.
Per això segueix entrenant i competit amb força. “Vull saber si puc anar-hi o no, a mitges no em vull quedar”, assegura mentre demostra el seu inconformisme i recorda que “una vegada als jocs el següent somni seria guanyar-los, tot i que sigui difícil”. Aquest inconformisme unit a la seva tenacitat i esforç l’han fet gaudir de grans moments. Recorda amb especial il·lusió els dos últims ors però encara més el Campionat d’Espanya per equips aconseguit amb el seu club, el Sala d’esgrima Amposta, ja que va servir perquè la seva entitat fes història. La va ser el seu club i la segueix fent ell. Va formar part de l’equip que va alçar-se campió de la Copa del Món a Bratislava i ja fa molts anys que s’ha convertit
