Porta tres mesos fora de casa però al SAM grans i petits la reben com sempre, amb un somriure de boca orella. Es sent estimada, fins i tot ara en la distància. I no és per a menys, ja que les instal·lacions de Reina Elisenda han estat sempre la seva segona casa. Per això, tot i marxar a Itàlia per créixer com a esportista ella ja pensa en el futur: “M’encantaria tornar i dedicar-me a entrenar als més petits del club”. Parlem de Bàrbara Ojeda, esgrimista catalana afincada a Pisa en busca d’una nova experiència esportiva.
Va endisar-se al món de l’esgrima gràcies als seus pares. De ben petita intentava imitar-los mentre entrenaven. Fins que les tardes d’assalt van deixar de ser un joc per convertir-se en una realitat. Des de llavors va començar a entrenar dur i l’esforç va tindre la seva recompensa. Va quedar segona d’Espanya en diverses ocasiones i no es va rendir mai. Fruit d’aquesta inconformitat, l’any 2014 va pujar a l’esglaó més alt del podi espanyol. Va ser la seva fita més important, i la recorda amb il·lusió. Però com a bona esportista viu del present, i dels somnis del futur.
Aquesta és una de les raons per les quals ha marxat a Itàlia. Vol créixer com a esgrimista i creu que no hi ha millor lloc per això que en un dels països punters. Ha marxat per viure l’experiència, per poder millorar la seva tècnica i amb la il.lusió de ser triada per representar Espanya al proper preolímpic. Tanmateix, té clar que viure de l’esgrima es pràcticament impossible, per això s’ha traslladat a Pisa amb un treball sota el braç.
“Fa any i mig vaig començar a treballar a Barcelona com a enginyera electrònica. Però l’idea de marxat a Itàlia venia d’abans. Per això, quan l’entrenador d’allí em va dir que anés vaig parlar amb la meva empresa i ells em van donar la possibilitat de treballar mitja jornada a distància. I això fa, entrena matí i tarda, i fins i tot algun cap de setmana. I encara li sobra temps per treballar, viatjar a les competicions i fer vida social. “Si alguna cosa he guanyat aquests anys és flexibilitat horària”, assegura.
Està molt mes tranquil·la que l’any passat, ja que treballant mitja jornada té més temps per a l’esgrima. Precisament temps és el que creu que necessita per adaptar-se a la nova forma de fer que està aprenent a terres italianes. “Només he vist als esgrimistes de Pisa, però m’ha impressionat l’alt ritme d’entrenament, tothom va a mort i n’hi ha que s’enfada si perd un assalt al propi entrenament”. A nivell personal, es sent molt ben acollida, feliç i amb la voluntat de fer créixer la seva esgrima. “M’estan fent canviar moltes coses de la meva tècnica i és el que més m’està costant”. Tot i així, no canviaria res per l’experiència que està vivint.
