Laia Vila: “vaig veure la pandèmia i el confinament com una possibilitat per recuperar-me millor de la lesió de genoll però un cop que et recuperes i vas veient que la situació és inestable i incerta, i que les competicions no arriben, es fa molt difícil mantenir una planificació i una il·lusió”.

El passat 10 de febrer de 2021 la sabrista catalana Laia Vila Vilajuana anunciava, per mitjà del seu compte personal d’Instagram, la seva retirada de les pistes d’Esgrima. La Laia va abandonar la seva Barcelona natal amb 16 anys perseguint el somni d’arribar al seu màxim nivell esportiu i ara, amb 30 anys, ha decidit que el moment de la retirada ha arribat.

Després de 10 anys entrenant-se amb l’equip nacional de sabre femení a les instal·lacions de la Blume de Madrid i competint al més alt nivell, tant nacional com internacional, la Laia va assolir diverses fites esportives molt destacades. Mereix una menció especial la seva arribada a Ronda de 32 (setzens) al Campionat del Món Absolut de Budapest del juliol de 2019, un resultat a l’abast només d’esportistes de talla altíssima.

El destí va voler, però, que s’ajuntés el seu millor Campionat amb la seva pitjor lesió. Durant l’assalt de Ronda de 32 -assalt igualat però amb domini de la catalana- la Laia es va lesionar greument el seu genoll dret: trencament del lligament creuat anterior i dels dos meniscs. Amb coratge va superar la lesió i va tornar als entrenaments però aleshores… la COVID va irrompre a les nostres vides!

Hem pogut conversar amb la Laia de forma distesa, a través del Zoom, i hem recollit unes valoracions molt sinceres

P. S’està preparat per la retirada?

R. Preparat no s’està perquè, per norma general, un esportista s’entrena pensant sempre en seguir en actiu. A més els esportistes tampoc rebem formació sobre aquest perquè, com deia, tot el que ens envolta està pensat per entrenar i seguir competint a alt nivell. Però a vegades s’ajunten factors, com en el meu cas la lesió i la pandèmia. Especialment la pandèmia, que ens ha deixat sense competicions durant molts mesos, generant-se així una dificultat important per mantenir la motivació.

P. Com ha afectat la pandèmia en la decisió de la retirada?

R. Des de setembre de 2020 estava entrenant per inèrcia, sense grans motivacions per l’aturada esportiva provocada per la COVID. Seguia despertant-me a les 6:00h del matí i anava a entrenar amb normalitat, però el fet de no tenir competicions a l’horitzó em va afectar. Molts esportistes s’han marcat una data per la seva retirada coincidint amb una competició objectiu i a mi m’agradaria haver-me retirat així, però amb la pandèmia no hi havia un horitzó clar i sempre estaves pendent de com evolucionava la situació epidemiològica.

Primer vaig veure la pandèmia i el confinament com una possibilitat per recuperar-me millor de la lesió de genoll. Però un cop que et recuperes i vas veient que la situació és inestable i incerta, i que les competicions no arriben, es fa molt difícil mantenir una planificació i una il·lusió.

P. Ara que t’has retirat, creus que continuaràs vinculada a l’esgrima encara que sigui a un nivell d’exigència esportiu menor?

R. Soc una persona massa competitiva i no podria practicar aquest esport en format lúdic-recreatiu. No dic que mai torni a agafar un sabre, però en aquests moments el plantejament és de retirada total. Ara bé, seguiré vinculada arbitrant, col·laborant i visitant als companys que segueixen en actiu.

P. Una barcelonina que s’entrenava a Madrid es retira però no torna a Barcelona. Per què?

R. Ara per ara el que em motiva està aquí, a Madrid. Tot i que el meu sector laboral (Grau en Turisme, Màster en Gestió d’Esdeveniments i Protocol) està en un moment especialment complicat ara he trobat un altre camí que vull experimentar. M’estic preparant per opositar com a Policia Municipal de Madrid i això em manté activa també a nivell esportiu ja que cal superar unes proves físiques. A més, amb el pas dels anys, t’acabes assentant i trobes el teu camí, els teus objectius vitals, coneixes a la teva parella,… i tornar a casa acaba complicant-se.

P. De tot el viscut durant tots aquests anys d’alt rendiment… amb què et quedaries?

R. Amb l’equip nacional i a la Blume tinc molts records feliços, però els més dolços en realitat són moments de club. Era genial quan tornava uns dies al meu club i veia que la gent em preguntava, que la gent buscava els meus consells, i que els menuts em prenien de referència. Per descomptat també els moments associats a la competició, com els llargs viatges per carretera on durant anys portàvem una PlayStation a la furgoneta i cantàvem al SingStar: recorríem tota Espanya i, fins i tot, vàrem anar a competir a Pisa en furgoneta!

P. Quina ha estat la fita esportiva més gran que has assolit?

R. El millor moment de la meva carrera esportiva a nivell de rendiment arriba just abans de la lesió, quan vaig arribar a Ronda de 32 al Campionat del Món Absolut de Budapest del juliol de 2019. En aquell moment estava competint de la millor manera, d’una forma molt madura, suposo que fruit del pas dels anys i l’experiència. Ara bé, el meu millor record és en una competició per equips a un Campionat d’Espanya on l’equip de sabre femení del Club Esgrima SAM (Laia Vila – Carla Bello – Maria Jose Blanco) ens jugàvem el títol nacional contra el Club Esgrima Madrid (CEM). Recordo una adrenalina i una força brutals projectades per part de tot l’equip (en un Campionat d’Espanya participen totes les armes, i allà estaven cridant i animant tant els companys i entrenadors tant d’espasa com floret i sabre).

P. Què creus que hauria de canviar al sistema esportiu del país per aconseguir que l’esport espanyol (i en particular l’esgrima espanyola) siguin una potència mundial?

R. És indiscutible que els diners (ben invertits) són la clau. Ser esportista professional és una feina a jornada completa i hauríem de tenir un salari equitatiu al d’una jornada completa laboral. Si no tens aquest salari acabes per no tenir (o no pots mantenir molts anys) una dedicació completa i, aleshores, deixes de ser un esportista professional. Al final les medalles se les emporten els professionals amb millors condicions.

Soc conscient que aquesta resposta que acabo de donar és apuntar massa alt. Possiblement una altra alternativa seria que les empreses espanyoles tinguessin major tolerància i rebessin formació/ajudes per acollir esportistes d’alt nivell a les seves plantilles. No obstant la realitat és que poques empreses estan preparades per tenir treballadors que marxen durant setmanes a competir o de concentració. El sistema laboral també necessitaria una actualització per fer més visible la figura dels esportistes que compaginen alt rendiment i vida laboral.

P. T’has sentit recolzada per les institucions durant la teva etapa d’esportista d’alt nivell?

R. Des de 2006 fins 2017 he estat becada en qualitat d’interna a la Blume de Madrid i una beca de 10 anys és un recolzament important. Però després, sense massa explicació, vaig perdre la beca al 2017 i vaig haver de buscar pis a Madrid (sense cap recolzament) per poder seguir entrenant-me amb l’equip nacional però sense viure a la Blume. En aquells moments em vaig sentir profundament decebuda amb la Real Federación Española de Esgrima (RFEE) perquè si realment em valoraven com a membre de l’equip nacional de sabre femení trobo que haurien d’haver-me ajudat una mica més (trobar pis a Madrid, relativament a prop de la Blume, no és tasca fàcil ni econòmica).

Durant el primer any a Madrid vaig rebre per part de la Federació un ajut de 180€ mensuals que, tenint en consideració que era jove i estava becada, m’ajudaven a passar bé els mesos. El segon any va arribar la beca ADO que suposava una ajuda de 1000€ mensuals. Però un bon dia… s’acaben les beques ADO! Si fas números és evident que no et fas ric amb aquestes condicions, menys encara quan per compaginar l’esport d’alt nivell i la vida laboral no has pogut treballar de forma molt continuada o amb jornades parcials.

P. Tens algun missatge especial o algun agraïment especial que vulguis compartir?

R. No vull dir cap nom en particular per evitar oblidar-me d’algú important, però si que agraeixo molt especialment als meus pares el suport que sempre he rebut d’ells. Quan va sorgir la oportunitat d’anar a Madrid no em van posar cap entrebanc. Després, durant els anys que vaig rebre la beca ADO, em van ajudar a estalviar i aquells estalvis m’han ajudat molt en el futur. Després de treure’m el carnet de cotxe volia comprar-me’n un de nou i ells em van fer veure que era millor estalviar. A la Blume veus esportistes a qui els hi crema els diners a les mans, però el cert és que mai saps quan es poden acabar les ajudes o els patrocinis.

Per Edgar Fernández Molinero

FEDERACIÓ CATALANA ESGRIMA