“Com molts xavals, vaig anar rodant per diferents esports fins que vaig acabar al Club Esgrima Mediterraneo de València, que estava a prop de casa meva, una mica empès per les noves pel·lícules de la Guerra de les Galàxies”. Fran Piá Roig (Barcelona, 1993) es va criar a València i va portar de les terres veïnes la seva passió per l’esgrima.
L’engantxa saber que el seu és un esport de lluita amb contacte menor on pots “gaudir com un nen esgrimant sabre, espasa o floret”. I ara que ja l’ha gaudit com a esportista, adora l’art de l’ensenyança, intentat torna-li a l’esgrima tot allò que li ha donat.
INICI PROGRESSIU
“Vaig tenir una pausa competitiva d’un parell d’anys . Després vaig començar a estudiar els cicles d’esports. Llavors, vaig triar tornar”, explica mentre recorda que en aquell moment la majoria dels seus antics companys ja havien deixat l’esgrima i ell s’havia convertit en el més veterà. “Amb aquestes circumstàncies vaig començar a ajudar poc a poc al meu entrenador, l’ucraïnès Sergey Shaposhnykov, fins que l’estiu següent em vaig animar a cursar el primer nivell de tècnic”.
“Vaig començar com a responsable d’un grup de nens mentre seguia estudiant fins que va arribar un moment, amb el pas dels anys, en el que em vaig trobar a gust amb el fet d’instruir als més petits, portar-los a competir, veient-los créixer…”, reflexiona. Els més joves el van captivar i llavors, Piá va plantejar-se seriosament l’opció de convertir-se en entrenador. Ara, viu encantant amb el que és.
“Són sensibilitats diferents. Quan un és esportista focalitza l’atenció en el seu rendiment, en què fer i com fer-ho per ser més efectiu. Quan un és entrenador, la focalització va molt més enllà: has d’entendre què vols ensenyar, la metodologia, la periodització, les peculiaritats de cada nen i, sobretot, tenir clar que el motiu de tot no és individual sinó el rendiment i les victòries de tots els teus tiradors”.
LA FORMACIÓ, VITAL
El que té clar és que com més format estigui un entrenador més podrà aportar als seus. “ Com diuen al meu poble: ‘quant més sucre, més dolç’; és a dir, quanta més formació es tingui en un camp, més preparat i complet serà el producte o servei que podem oferir. La clau és aconseguir el punt mitjà entre l’experiència pràctica i la formació teòrica, tant en un aspecte general com en un específic”.
I quants més entrenadors, millor serà l’esgrima. Sempre i quan existeixi una professionalització. “Crec que, dintre de que sempre és important l’aparició de nous entrenadors, pel creixement actual de l’esgrima seria més efectiva una major professionalització dels tècnics amateurs (grup en el que m’incloc) per poder millorar de forma estructural els club existents al tenir més idees i eines a mà, millorant la base i l’estructura de l’esport d’una manera més lenta però per a llarg termini”, argumenta Fran assegurant que el que li falta a l’esgrima és infraestructura.
“La grandíssima majoria de clubs tenen un funcionament molt amateur, sobretot per falta de medis econòmics, d’ajudes i, en alguns casos, formatius. En altres esports (bàsquet i futbol a banda), el fet de tenir ben formats als tècnics, permet hi hagi més clubs forts, el que dona peu a més competitivitat de qualitat, facilitant l’aparició de resultats destacables que cridin l’atenció tant del públic com de les Administracions Públiques, cosa que pot fer possible l’arribada d’ajudes públiques, el que pot arribar a pagar les estructures d’alt rendiment esportiu. A partir d’aquest punt, amb centres d’alt nivell regional per a les edats formatives i, fins i tot, un estatal per a seleccions espanyoles, podríem començar a treballar”
Amb o sense infraestructures suficients, la gent com el Fran seguirà treballant dia a dia per fer créixer el nostre esport. I l’esgrima els hi estarà eternament agraïda.
