“Des de que em vaig mudar a Madrid per entrenar-me, el meu objectiu principal sempre han estat els Jocs Olímpics de Tokio 2020”. ParlaLaia Vila Vijajuna (Barcelona, 1990) entre entrenament i entrenament. Ja fa mesos que la seva vida ha donat un canvi radical en el que la fita olímpica apareix a l’horitzó.
“Crec que aquest es el somni de qualsevol esportista en algun moment de la seva vida esportiva”. El seu a hores d’ara. Aquest any només li queda una copa del Món individual, una altra per equips, un Gran Prix individual, l’Europeu i el Mundial. Però l’any que ve seguirà sumant en unes altres cuatre copes del món (individuals i per equips) i en un darrer Gran Prix individual. Després, haurà d’esperar per veure si el seu equip s’ha classificat. En aquest cas, si l’entrenador la selecciona, tindrem a una esgrimista catalana en l’expedició olímpica de l’equip nacional.
“Anar-hi seria la recompensa a molts anys d’esforç i lluny de la família. La recompensa a tots els esforços que marcar suposa, tant a nivell esportiu, acadèmic com emocional. A part d’una experiència única que no està a l’abast de tots els esportistes”, reflexiona la tiradora del SAMmentre afegeix que el repte de classificar-se per a Tokio 2020 li està suposant “molt entrenament, molts canvis a nivell físic, nutricional i psicològic”. Res que no es pugui combatre amb ganes i la satisfacció de saber que si no ho aconsegueix “no sigui per no haver-ho intentat tot”.
RUTINA DE CAMPIONA
L’esgrima va a aparèixer en el dia de la Laia gràcies al saló de la infància i al SAM. Va començar entrenant dos dies fins que va decidir comentar a exercitar-se tres jornades a la setmana. Va ser llavors quan es va adonar que tot esforç té els seus resultats ja que va començar a encadenar èxit rere èxit (cinc Campionats d’Espanya, sisena al Campionat d’Europa per equips 2017, Cinquena al Campionat d’Europa per equips 2018, 12ª Jocs Europeus Baku 2015…).
Per això, ara afronta afronta el repte olímpic amb la mateixa recepta. Entrenar, entrenar i entrenar. “Aquest any he decidit apostar tot a una sola carta. Només entreno i així puc dedicar-me única i exclusivament a l’esgrima i tot i així em queden molt poques hores al dia per a mi”.
El seu dia comença a les 6.15h del matí, quan sona el despertador. De 7.45h a 10.45h realitza assalts, classes d’esgrima i desplaçaments, cosa que completa amb preparació física d’11.00h a 12.30h. El break per dinar aleshores és més que necessari però a les 15.30h hi torna amb més assalts fins les 17.30h. Després d’aquests intens dia, a les 22.30h ja és a dormir.
Per sort, la relació amb les companyes d’equip és més que bona. “Ens coneixem des de que tenim 14 anys i hem crescut juntes. Sabem les manies de cadascuna, quan és el millor moment per parlar, quan no. Som com una petita família, cosa que es super important perquè quan alguna estigui passant per un mal moment les altres tiraran d’ella per ajudar-la i ajudar l’equip tant dins com fora de la pista”, ens explica.
Aquesta relació quasi fraternal amb les seves companyes també és important per assolir el seu objectiu ja que és menys difícil classificar-te per als Jocs Olímpicsper equips. “Per anar a Tokio a nivell individual hauria d’estar entre les 10 primeres del ránking internacional i estic la número 54 i tinc dues companyes davant meu”. Per tant, l’equip, ara mateix, ho és tot per la Laia. Com ho és l’esgrima, que ha format part de la seva vida des de ben petita i l’ha ajudat a créixer lluny de casa.
